Rebobinem fins al 10 d'agost del 2018 a Sant Jaume d'Enveja al delta de l'Ebre on passàvem les vacances d'estiu. Estàvem tornant a casa amb la bici quan vam veure una noia amb un gatet en una caixa. Tots ens vam apropar i aleshores ens va explicar que el gatet no era seu, l'havia trobat feia poca estona al carrer de davant. Ella no se'l podia quedar i llavors només hi havia dues opcions: trobar alguna persona que es pogués fer càrrec d'ell o deixar-lo amagat en uns matolls. La segona opció tenia molts riscos de greus conseqüències: que l'atropelles un cotxe o l'hi menges un gos, etc. Nosaltres vam donar la idea de portar-lo a una protectora, però a les set de la tarda d'un diumenge de pont d'agost era molt difícil que hi hagués alguna oberta i de servei.
La nostra mare li va fer unes fotos i les va enviar a les seves amigues, però cap no podia acollir al gatet. La gent que passava per allí ens van comentar que pel poble havien vist més gatets el mateix dia, segurament algú amb una gata prenyada els havia abandonat. Un cop a casa vam començar a cercar protectores, però totes estaven tancades o plenes. Llavors la nostra mare es va recordar d'una noia que treballava en la Protectora del Segrià on ja ens coneixien com adoptants. La noia ens va dir que segurament el podrien acceptar i ens va donar consells de com cuidar-lo: en va alertar de la llet de vaca, ja que els provoca diarrea i que provéssim de donar-li paté de cadell de gos que teníem a casa si no trobàvem cap botiga de menjar animal oberta aquelles hores. Per les fotos devia tenir un més o mes i mig. Vam decidir que ens el quedàvem fins a l'endemà i el portaríem a la protectora.
La meva germana i jo el vam dir Meu perquè miolava molt, teníem la idea d'amagar-lo en el calaix de roba perquè ens el volíem quedar per sempre. A l'albada ja érem en el cotxe camí a Lleida. El Meu havia passat bona nit en una caixa i s'havia menjat tot el paté, però no havia fet caca i això ens preocupava.
A la protectora ens van dir que havia de passar la quarantena obligatòria per prevenir malalties. El van donar paté de cadell de gat perquè tot i haver menjat a casa estava molt afamat i se'l va cruspir en un tres i no res. El noi ens va dir que això era bon senyal perquè estalviava haver de donar biberó que sempre és més complicat. També ens va dir que el veia fort i que marxéssim tranquils.
Al cap d'un temps vam decidir adoptar al Meu, ja que seguíem pensant en ell i van trucar per preguntar, però ja no hi era a la protectora. Havia marxat a Alemanya gràcies a una associació alemanya que adopta gats i gossos d'aquí. Quin viatge! Del delta a Lleida i de Lleida a Alemanya. Ens agrada imaginar al Meu en una llar de foc mirant com neva...
MARTIN
