Un dia durant de les vacances al delta de l'Ebre, passejant pel carrer a un solar amb una casa prefabricada vam veure un ànec.
L'animal estava deshidratat i famolenc i tenia un tros d'ala tallada que provocava que no pogués marxar d'allí. Aleshores vam decidir ajudar-lo.
Vam dur-li menjar i aigua durant una setmana llarga, el portàvem enciam ben tallat arròs, carabassó en daus petits i de vegades poma. També posàvem aigua neta cada dia i mullàvem una mica el terra de ciment perquè es pogués remullar les potetes.
Mentrestant amb la nostra mare vam cercar santuaris d'animals per demanar assessorament per capturar l'animal i també per buscar una llar. En ple estiu molts no contestaven o eren plens.
Un dia vam conèixer una altra família que també l'alimentava i conversant amb ells ens van explicar que havien trucat als agents rurals perquè fessin un rescat. A nosaltres ens havia passat per alt aquesta possibilitat.
Els dies següents dies vam anar diverses vegades per veure si l'ànec continuava o ja se l'havien endut. I com seguia allí, vam continuar posant menjar.
El vam anomenar Vaiana perquè possiblement era una femella d'ànec coll verd i ens agradava pensar que abans de caure allí havia viscut moltes aventures. De fet la gent del poble deia "que un dia havia caigut del cel" i s'havia quedat allí.
Passava el temps i l'animal continuava allí, feia molt d'escàndol a les nits així que vam decidir que seríem nosaltres qui trucaríem als agents rurals. Ells ens van explicar molt amablement que l'ànec coll verd era una espècie cinegètica (que es pot caçar) i llavors no podien actuar.
Finalment vam trobar a través de la protectora de la zona una persona que s'oferia a acollir l'aneguet. Aquella noia tenia un terreny privat amb molts animals rescatats pel Montsià. Així que ara tocava preparar el rescat.
A mitjans d'agost després d'un mes i mig de cuidar i intentar enxampar a la Vaiana en diverses ocasions, finalment ho vam aconseguir. No ens ho va posar gens fàcil, però un cop ficat al transportin es va arraulir a un costat i va estar callada durant tot el viatge sense muntar cap escàndol.
Vam deixar-la a la protectora perquè la noia la recollís. Ens vam quedar una mica nerviosos perquè no sabíem molt bé quan vindrien a buscar la i com aniria tot.
Poques hores després ens va informar que Vaiana estava en bon estat i que es trobava més feliç que mai xapotejant en la basseta de la seva nova llar on havia estat rebuda pels altres habitants d'aquest "minimon animal". Porquets, oques, gallines, un vedelll eren els seus nous companys.
També ens va explicar que segurament es tractava d'un ànec de reclam, és a dir, pertanyia a aquells ànecs que són utilitzats a la caça per cridar l'atenció dels salvatges. Els porten a la cacera engabiats i quan són alliberats el seu cant crida als altres, perquè no fugin se'ls talla les ales. En resum una vida anguniosa que no sabrem mai com la nostra petita va poder deixar enrere.
Ens fa molt feliços pensar que ara és a un lloc on la cuidaran, l'estimaran per sempre i fins i tot tindrà amiguets. La persona que l'ha adoptat diu que l'any vinent li sortiran plomes noves per volar, però segurament com la resta d'habitants d'aquell lloc, escollirà quedar-se allí per viure.